Carta a un ministre d'hisenda

...o la teoria de la psicologia inversa (també anomenada “tu diga’m que no canti, que jo refilaré com un canari!)

 

Benvolgut Sr. Montoro:

Voldria, des d’aquí, fer-li arribar la meva més sincera mostra d’agraïment donat, que després d’anys d’immersió en els mars de la indecisió (més endavant comprendrà els motius), vostè, amb un discurs ple de consciència democràtica, ha aconseguit inclinar definitivament la balança de les meves creences des de la, més aviat, absoluta indiferència fins a la més profunda convicció.
 

Veurà:
 

Em confessava apolítica, més per una qüestió d’ignorància per part meva, evidentment, que pas per haver detectat durant anys una falta de profunditat en els conceptes que se’m presentaven, per suposat.

A més pel que fa als sentiments catalanistes, des del context en el que redacto aquestes ratlles, tant els meus cognoms, Castaño, de primer, i Olmo, de segon, com petits detalls sobre la meva procedència –de Salamanca per la banda paterna, i sevillana i extremenya (si extremenya!!!) per banda materna (de fet, de la ceba, de la ceba, només la filla de la paraigüera de Tona, la Iaia Montse)-, haguessin fet incoherent qualsevol discurs per part meva amb signes, encara que subtils, de catalanitat.

Com podia imaginar jo una capacitat de convenciment tan gran per part seva, Sr. Montoro, quan, a través de les ones, em van arribar les seves reveladores declaracions? Com, després d’anys de declarar-me, “identitariament” parlant, plana respecte als aspectes polítics, aconsegueix vostè amb quatre senzilles paraules despertar en mi aquest sentiment tan gran de pertinença a un petit país? He de confessar-li però que abans algú ja ho havia intentant i seria injust per part meva obviar que alguna llavor ja havien plantat dins el meu subconscient, ja...

Pare de la Pàtria, Sr. Montoro!!! que cony Gifré el Pilós, deia jo!! Sr. Cristóbal Ricardo Montoro Romero, que amb les seves tècniques magistrals de psicologia inversa, aconseguí unificar els criteris de tots els catalans per tal que, primer per mitjà d’unes eleccions, i posteriorment a través d’un referèndum amb resultats històricament aclaparadors, aconseguí portar Catalunya amb pas ferm, cap a la Independència. Així és com apareixerà vostè a la Viquipèdia, Sr. Montoro. Aiiii, burra de mi!! I jo que volia començar per Gifré el Pilós, quan l’origen el tinc aquí mateix!!!

Ostres, però... disculpi’m. Ara que hi caic... Ja l’entén, vostè aquesta carta? Quina descortesia per part meva!! No tinc cap inconvenient en traduir-la a l’espanyol o potser al francès o fins i tot a l’anglès, potser si em demanés el bielorús no sé, no sé.. La qüestió idiomàtica, rai... Però, ai, que burra!! Gairebé me n’oblidadava... Si vostè és dels que parlen català a la intimitat!!

No em canso de repetir-li, Sr. Ministre. Quina capacitat de convenciment, la seva!

Jo explicaré als meus nets la seva gesta, Sr. Montoro!

Li prometo que jo ho faré.

Paraula de Gironina.