Fes el que jo digui...

Deixeu-me que us expliqui...

De petita, el pare -molt aficionat a les dites populars- tot sovint em deixava anar una d’aquelles sentències que no entens, però que et fan gràcia i que, sense que la teva consciència infantil en sigui conscient, el teu subconscient, previsor, enregistra. Així doncs, dites curioses de l’ordre de “amb so de tambors no s’agafen llebres” o aquella altra que diu “a pagès endarrerit cap anyada li és bona” o fins i tot aquella més emprenyadora del “si no vols pols, no vagis a l’era”, rebuda habitualment en moments de màxima humiliació, han marcat la pauta que ha regit la meva vida.

Poc podia imaginar-me jo llavors, la intel·ligència d’aquest home entranyable que, sense saber-ho, m’estava preparant per una realitat dura, però que pel que sembla, ell ja intuia que jo m’hauria d’empassar. Vaja, si m’ho hauria d’empassar!!! O potser no?  Nota: Veure ANC.

I és que, entre totes aquelles dites, n’hi ha una d’especial que ja trobava jo injusta per se en aquell moment. Deia així: “Tu fes el que jo digui, i no el que jo faci”. Recordo que sentir aquella sentència, pronunciada per un home de comportament admirable,  amb uns principis tan ferris, em feia sentir immersa en una desorientació absoluta. A més, per acabar-ho d’adobar, tot sovint, donat el bilingüisme que ha regnat sempre a casa meva -i del que me’n sento del tot orgullosa-, aquesta sentència anava acompanyada de la seva homònima castellana, encara més injusta si cap, que diu: “Cuando seas padre, comerás huevos”. Collongs, que deia aquell!

Us confessaré humilment que fins avui, gairebé trenta anys després, que no he matat minuts davant el 3/24, no he sabut a què es referia el meu pare. I és que, senyors, a partir d’ara si el teu mentor té una jubilació decent o similar, a tu no et pagaran els 400 euros. Aquesta correspon a la part del “Fes el que jo digui...”. Home, és que ho volem tot!!! De la part del “...i no el que jo faci” en tenim tants exemples com diputats i ex-diputats, senadors i ex-senadors, secretaris de partits i ex-secretaris de partits, amb sous, resous, dietes, indemnitzacions.... absolutament compatibles, evidentment, i aquest cop, sumes independents dels ingressos del progenitor del polític en qüestió. Virgen de Leire!!!! Si, de Leire, que voleu que us digui, si en sóc devota...

En fin. Mas ens vale que ens surti bé això de l’onze de setembre... Ostres!! Veieu?? Aquest bilingüisme m’està matant!!!

Disculpeu-me.
No hi tornaré.

Paraula de Gironina.