Tancs contra urnes o l'estratègia del sac...

Fa aproximadament un any, allò que anomenem sort, però que sovint respon a l’esforç i a la tenacitat de l’individu,  em va premiar amb un lloc de treball al meu paradís particular. Arrel d’aquest canvi llargament somiat i, finalment, perseguit i aconseguit, a la meva vida han aparegut  personatges, que sense desbancar els que ja hi habitaven per mèrits propis, han aconseguit fer-se un lloc en el meu petit món.

D’ells he rebut somriures càlids, paraules d’ànim, recolzament incondicional,  nous i valuosos coneixements, confiança i consells. Des d’aquí un agraïment a tots.

Recordo amb especial estima el consell que em va donar un nansaire molt savi, volent apaivagar la meva preocupació davant l’organització d’un esdeveniment que, pensava jo, em superava.

-        Un sac – em va dir- Compra un sac. Un de ben gros. Perquè per més que t’hi esforcis, nena –això de nena em va arribar al cor- mai no podràs fer content a tothom i segur que te les sentiràs de tots colors. Tot el que et provoqui mínima preocupació –continuà- ho aboques al sac i llest. Tu, endavant!

-        Ostres! – vaig exclamar jo – Segurament arribarà un moment que no podré traginar-lo, de tant que pesarà.

-       No, noia! -va respondre ell, resolut. He de confessar-vos que passar del nena al noia em va provocar certa decepció- Abans de sortir de casa li fas un tall ben gros al cul!!!

Ara, el duc sempre a l’esquena, el sac. Però curiosament, degut al tall estratègic que aquell nansaire savi em va recomanar, per més coses que hi aboco, mai el noto pesat. Si en faig memòria, recordo que, no fa gaire, hi vaig abocar les histriòniques declaracions d’algun militar retrògrada; els retrets vergonyosos de dirigents (alguna paraula havia de fer servir!) de comunitats altament subvencionades; les feridores imatges en blanc i negre de tancs a les portes de Barcelona, que algú s’ha encarregat d’actualitzar en els nostres records heretats; les més que oportunes declaracions sobre “algarabias”, “quimeras” i “ilegalidades”...(Per cert, que me n’oblidava!! Des d’aquí dono la meva modesta benvinguda a un nou membre de la comunitat blogger!!)

També recordo haver-hi abocat les contínues –i avorrides- lliçons sobre desdibuixats drets constitucionals;  les indecisions i conflictes interns que afloren en els moments més decisius; les acusacions sobre un ja històric “inoportunisme” (que pel que sembla, en tenim el do!); els dits aixecats, les pors induïdes, les calculadores que es descompten, les declaracions verbals de persones que més que micròfons haurien d’empunyar (empunyar, si! no se m’acut una paraula millor!) piruletes...

En canvi, a la butxaca, cosida i ben cosida, hi duc guardat l’exemple de fermesa i decisió d’un poble educat. De somriures i rialles. De cares, com la teva – que m’honores llegint aquestes ratlles- o com la meva, que només expressen la intenció de seguir pacíficament un camí llargament perseguit. També hi duc guardat l’agraïment per un lideratge que potser ho farà possible, escoltant les nostres veus sí o sí.

I davant del sí o sí, què? Tancs contra urnes??  Va, home, va!!!

Per cert, buscant a la wikipedia, -que els que em seguiu ja sabeu que en sóc aficionada- he trobat això: “Democràcia: En sentido estricto la democracia es una forma de organización del Estado, en la cual las decisiones colectivas son adoptadas por el pueblo mediante mecanismos de participación directa o indirecta que le confieren legitimidad a los representantes.”

Oigan, no me miren así!! No lo digo yo!!

Siempre pueden censurarlo, pero el que empezó con todo esto fue un tal Jean Jacques Rousseau!!

Ahora que caigo... Un europeo!!!

Paraula de Gironina.