Una de prisma acolorit o la llei Campoamor

No em cansaré mai d’agrair als meus progenitors, la saviesa amb la que, durant la meva infantesa,  van guiar les meves passes preparant-me, una i altra vegada, per una realitat que, incomprensiblement, sabien que jo hauria d’encaixar.

Tot sovint, a falta d’un bon manual d’instruccions, absència impensable en productes molt  menys complicats, el meus pares, grans coneixedors del vast saber popular, m’instruïren amb innombrables dites que ara, sorprenentment, sorgeixen espontànies del meu subconscient i  aplico una i altra vegada en diferents situacions de la meva vida.

Sense anar més lluny, aquella famosa dita del prisma acolorit -també anomenada llei Campoamor- que ens indica, sense cap mena de pudor, quelcom tan intranquil·litzador com: “En este mundo traïdor, nada es verdad ni es mentira, todo es según el color del.... “ i la resta ja la coneixeu.

Arribats a aquest punt, davant el meu convenciment empíric – induït primer i constatat posteriorment- sobre la inexistència d’una veritat absoluta,  enfront als capricis cromàtics d’aquell prisma acolorit, més d’un vegada, per tal de cimentar les meves creences, he hagut de recórrer  a la matemàtica, única ciència de la que hom es pot refiar.

Així doncs, dos més dos, sempre faran quatre o el que és el mateix  50 + 21 + 13 + 3 sempre donaran 87.

Per altres veritats no solventables amb les matemàtiques només ens restarà... decidir.

Paraula de Gironina.